“Sembla que el mocador hagi d’anul·lar els nostres pensaments, tot i que som iguals que la resta”. Entrevista a Laila Karrouch, escriptora catalana d’origen marroquí

Àlex Romaguera - Setmanari DIRECTA

 Què destacaries de De Nador a Vic?

Volia expulsar els sentiments i explicar que, tot i haver arribat fa anys, encara és fàcil que se’t vegi de fora, a banda d’insistir en la riquesa de sentir-me marroquina i catalana al mateix temps, tot reivindicant que els nouvinguts també som persones.

 El català t’ha ajudat a interactuar amb la societat d’acollida?

M’ha permès trencar el silenci, deixar de ser invisible i observar coses sobre les quals es té una mirada distorsionada, ja sigui el paper de la dona marroquina o el principi segons el qual tots els àrabs som musulmans. També m’ha permès conèixer Catalunya, gràcies al contacte amb els lectors. L’obertura mútua em confirma el valor del diàleg.

 Què et colpeix de Catalunya?

Veig coses a les quals no m’acostumo, com la manca de contacte entre els veïns. Avesada a conèixer qui m’envoltava, em sobta el silenci que predomina en un edifici i l’existència de residències per la gent gran, ja que, al Marroc, els avis sempre els hem tingut a casa.

 De tot plegat, en parles quan tornes al Marroc?

Ho faig amb els familiars que volen venir. Explico que tinc un cotxe justet i un pis diferent del que havia imaginat i que estaré pagant durant 30 anys. Crec que és un deure fer-ho.

  El fet de tenir l’amazic com a llengua materna t’ha servit per conèixer el català?

M’ha ajudat a l’arrelament perquè, com a persona d’origen immigrat, quan em dirigeixo a algú en català per demanar qualsevol cosa, la mirada que rebo no té res a veure amb la que tindria si ho fes en castellà. Sembla que et guanyis el respecte i et facin dels seus. Sense l’ús de la llengua, sempre hi hauria un mur per superar. L’amazic i el català són llengües minoritzades.

 A Vic, això contrasta amb el recel cap a la gent nouvinguda. A què ho atribueixes?

Alguna gent pensa que, amb l’arribada de població nova, la cultura i la llengua catalanes desapareixeran. Això, que abans no amoïnava ningú, l’Anglada ha aconseguit inculcar- ho a base de repetir-ho i de generar un temor que la crisi econòmica ha aconseguit engrandir. Els immigrants ens hem convertit en el comodí per requerir-nos o per prescindir-ne segons les necessitats del mercat, en lloc de pensar que som persones amb els mateixos drets que la resta.

 Quin ha estat el problema, doncs?

S’ha alimentat una imatge tergiversada de la dona musulmana que es passeja amb gel·laba. El propi Anglada ha publicat articles en aquest sentit i ha afirmat les suposades barbaritats que pateixen, o que a les mesquites s’atia l’odi. Falsedats com aquestes costen d’aturar.

 S’entra en el terreny de la intimitat per exacerbar els prejudicis?

Són difamacions de qui busca vots des de la incultura. I en determinada gent, això convenç, tot i que, si fem memòria, tothom sap que les àvies catalanes també duien mocador al cap. L’Ajuntament de Vic ha fet un flac favor amb el rebuig d’empadronar els immigrants, perquè ha fet creïble una de les demandes d’Anglada contrària als drets fonamentals.

 Què s’hauria de fer?

Aplicar el sentit comú i evitar la distinció entre autòctons i immigrants perquè, sense voler-ho, estem definint dues classes de ciutadans. Les meves filles d’on són, aleshores? Cal coherència i, en particular, entre els polítics, als quals no es pot consentir que facin afirmacions extretes d’oïda que són completament infundades.

 Cal repensar la identitat i vincular-la a la identificació?

Sí, amb el benentès que no tenim perquè justificar-nos constantment. Hem de poder viure sense necessitat de reivindicar-nos. Emigrar, per si mateix, no és dolent; ho és la situació econòmica que t’obliga a marxar per sobreviure.

 També has publicat Un meravellós llibre de contes àrabs per a nens i nenes (2006). Són un bon recurs per explicar d’on véns?

Tenen un valor extraordinari perquè descriuen situacions especials i una d’elles és calcada al conte de La Ventafocs, la qual cosa demostra que arreu expliquem el mateix a la mainada.

 Els mitjans són corresponsables en aquesta pedagogia?

Poden acostar-nos al propi veí, perquè el cuscús i les pastes serveixen per compartir, però acaben baixant avall. El que hi ha després és més important que això. Només així trencarem els clixés.

 A tot això, què en penses de Catalunya com a poble?

En relació a la llengua, hauríem de trencar amb els debats estèrils que arrosseguem des de fa 25 anys. I ben segur que, amb més sobirania, s’esvairia el complex d’inferioritat i la discriminació en què es troba instal·lada.

 Quin és el pròxim relat que penses escriure?

Vull explicar què fem les dones marroquines quan tanquem la porta i ens fiquem a casa. Sembla que el mocador hagi d’anul·lar els nostres pensaments, tot i que som iguals que la resta de persones.

>>> Entrevista publicada al núm. 179 del setmanari Directa.